A través de milions d’anys, els nostres avantpassats, han sobreviscut a glaciacions, dinosauris, epidèmies, catàstrofes naturals i…no tan naturals, com les guerres i la fam. Però, sobretot, hem sobreviscut als homes, emprenyats en demostrar-nos que no som iguals a ells, i, que, gràcies a l’esdevenir de la història, ens han intentat convèncer de que és així reialment.

I no tan sols hem lluitat envers aquesta idea preconcebuda i instaurada al llarg dels anys, sinó que hem segut capaces de perpetuar l’espècie i contribuir a la supervivència espiritual de la raça humana. I nosaltres, superwomans del segle XXI, som descendents d’eixes dones de caràcter que han enllumenat les nostres vides.

Bé és sabut que, al llarg de la història, ens trobem amb la figura de l’home com exemple de saviesa, talent i èxit, Qui no recorda personatges tan il·lustres com Leonardo Da Vinci, Einstein o Miquel Àngel. En canvi, les dones han tingut que anar traient el cap de mica en mica, i en la majoria dels casos, han sigut valorades després d’anys d’ostracisme. Hi ha que recordar els èxits de Madame Curie, les novel·les de les Germanes Brönte o el talent desmesurat de Frida Kahlo.

Però, el temps han canviat. Ja no necessitem esperar al nostre home per a menjar lo que ha caçat. Sortim a guanyar-nos el pa amb el nostre treball. Han passat els temps en que teníem que viatjar dalt d’un incòmode cavall, ara podem conduir un confortable mini.
Encara que lo més important no són les comoditats de la vida quotidiana, sinó el fet de la nostra llibertat com a persones. El fet de que podem escollir amb el vot qui ens governa, la nostra professió, demanar un crèdit, elegir el marit e inclús, el nombre de fills que desitgem tindre.

Aquest paper secundari que, malgrat no escollit, ens va ser assignat, ha passat a la història. Ja no som meres comparses de l’home que tenim al costat. Inclús tenim l’opció d’escollir la solitud o una dona per a compartir la nostra vida.

Ens ha costat temps i esforç portar les comandaments del nostre propi destí i això ha segut gràcies a la incorporació de la dona a la vida laboral, sinònim d’independència econòmica. Però, ens queda molt per aconseguir encara.

Des de que Clara Campoamor va lluitar pel voto de la dona, fins a les feministes d’avui en dia, s’han aconseguit molts d’èxits, però, encara que puga parèixer que, actualment, ens trobem en una situació privilegiada comparada amb la de abans, no deuríem dormir-nos en el somni dels justos.

Queda molt per a fer, equiparar els sous d’homes i dones, igualar els càrrecs directius a les empreses i aconseguir que, el treball domèstic i l’educació dels fills estiga a parts iguals a un i altre costat.

Però estem pel bon camí, ja que defenem la nostra condició de dones orgulloses i amb la front alçada. Eixa és l’herència que hem de deixar a les nostres filles. I potser, un dia, elles no celebren de forma excepcional el Dia de la Dona Treballadora, ja que no serà necessària recordar al món que les dones formem part activa de la marxa de la vida.